dimarts, 8 de setembre del 2015

Mare de Déu del Remei




Déu-vos-salve, oh, Maria Inmaculada, Verge Santa del Remei! 
Gireu vostres ulls, Regina, apiadada, sobre la Plana de Vic. 
Vós sou tota nostra vida i esperança, dels qui cerquem bon remei, a Vós prega i sospira, ben confiada, tota la plana de Vic.
Per tots els nostres fills pregueu, ben amorosa, Verge Santa del Remei!
I vingui la gràcia de Déu, ben abundosa, sobre la Plana de Vic. Amén

dimarts, 30 de juny del 2015

Concert del Grup de Joves Vicrist


Dissabte passat el Grup de Joves Vicrist van a cantar la Missa de 2/4 de 8 del vespre, la mateixa va estar presidida por Mossen Jaume Casamitjana qui acompanya sempre el grup juvenil de Vic. Gracies els Joves per aquesta misa tan be cantada i pel concert de despres.











dissabte, 13 de juny del 2015

Sant Antoni de Pàdua


Sant Antoni de Pàdua nasque a Lisboa 1195 i morí a Pàdua 1231, fou un frare franciscà, teòleg i predicador catòlic del segle XIII.

"Sant Antoni de Pàdua,
una cosa he perdut
en lloc desconegut.
Feu-me-la trobar
a terra o a mar,
que és gran la virtut
que sempre heu tingut."

divendres, 12 de juny del 2015

Silenci culpable


Els convidem a prendre uns minuts i mirar aquest vídeo. Com Cristians no podem romandre indeferentes.

Continuaràs callat?

diumenge, 3 de maig del 2015

Sortida Parroquial 1 de Maig 2015

Divendres passat vam tenir la sortida parroquial de primavera. Va ser un bell moment de germanor i fraternitat. Un total de 49 persones de les dues comunitats parroquials ens trobem per passar un dia diferent, gaudint la vida en fraternitat. Va ser un dia agradable per a tots, que esperem poder a la tardor poder repetir. Les compartim algunes fotos de les bella jornada viscuda i els animem a sumar-se a la propera sortida parroquial.


 Foto del grup de les parroquies de Sant Martí i del Remei




El grup atents a l'explicació de les guia al Monestir de Vallbona de les Monges



El dinar a Montblanc,moment de germanor



Pels carrers de Montblanc


Gracies a tots per fer possible aquesta sortida. 
La propera per la tardor!!!

diumenge, 5 d’abril del 2015

ENGRUNES

En una de les sortides matinals que acostumo a fer en plena natura, concretament el proppassat dissabte sant, vaig a tenir l’oportunitat de viure el silenci propi del dia, sortien de les celebracions del dijous i divendres sants. Em vaig deixar portat pel moment present i escoltar aquest silenci, per això es necessari estar sol en un lloc tranquil, realment és bonic fixar-se que al matí tot es va despertant  i es converteix en un concert harmoniós que no el trenca, i en canvi et fa sentir d’aquest univers en el qual estem immersos, i contemplar com els ocells amb el seus vols i cants omplen el cel, els éssers més petits (les cuques) també es mouen enmig de l’herba, els insectes també aporten els seus petits sons, tot es mou, tot es vida!!!, la fresca del matí, el sol, el vent suau donen una sensació de pau i harmonia. Tot això et porta a gaudir-ne i sense adonar-te’n et sents a les portes de la nit joiosa de Pasqua, que és vida, és resurrecció.

Uns dies més tard però dintre del mateix ambient pasqual i la frescor lluminosa de la primavera em sorprèn l’esclat de millers de margarides en la gespa d’un prat molt familiar per la vivència i els records. Un espectacle digne d’admiració per la bellesa incomparable de les coses naturals i senzilles que ens ofereix la natura, també era al matí quan encara mig closes s’obrien al bes del sol (es despertaven segons ens deia de petits una germana gran, per cloure’s al captard i adormir-se segons ella quan el sol es pon). No exagero pas, seria impossible, l’espectacle meravellós, al obrir-se quasi es tocaven unes amb les altres formant una catifa blanca i acolorida pels seus botons daurats, com petits sols, també esclat de vida!!!

Llavors penses en la grandesa de les coses senzilles que sens ofereixen gratuïtament i davant d’això no podem passar de llarg ja que ens parla, entre altres coses que Déu el nostre Pare n’és l’artista i ens ho dóna pel nostre goig.
Fàcilment jo relaciones amb la vida real d’algines persones que dintre la societat actual, viuen la seva vida senzillament, naturalment i que són un bé per tothom, ja que la influència de les seves vides repercuteixen amb tots encara que no ens n’adonem, així com al revés el mal que influeix també causant mal estar entorn seu.

Pasqua florida, esclat de vida i joia de Resurrecció, no osbrtant encara arreu del món l’odi, els guerres són capaces de sembrar la ort, i d’enterbolir aquell missatge d’amor que Jesús ens dona dient: “la Pau sigui amb vosaltres!”, sí, que la pau sigui en el cor de tots i puguem celebrar la vida!

M.M.


dissabte, 21 de març del 2015

Diumenge de Rams

«Hosanna. 
Beneït el qui ve en nom del Senyor."



DIUMENGE DE RAMS 2015
DIUMENGE 29
BENEDICCIÓ I MISSA
12 DEL MIGDIA

dijous, 19 de març del 2015

19 DE MARÇ DIA DEL PARE UN REGAL MOLT ESPECIAL

Ja fa temps, un home va castigar a la seva filla de quatre anys, per malbaratar un rotlle de paper d’embolicar de color daurat. A casa, els diners eren escassos i el pare va esclatar fet una fúria quan va veure la seva filla mirant d’embolicar una capsa.
Malgrat tot, la nena el matí següent li va portar el regal al pare.

AIXÒ ÉS PER A TU, PARE, JO T’ESTIMO MOLT.

Ell es va sentir avergonyit de la reacció furiosa de la nit abans, però va tornar a esclatar quan va veure que la caixa estava buida. L’home va tornar a cridar a la seva filla, tot dient-li:
Que no saps que quan se li dóna un regal a algú, se suposa que hi ha d’haver alguna cosa dins la caixa?
La menuda és va posar molt trista, amb llàgrimes als ulls li va dir:
Oh pare, no està buida! Jo hi he posat molts petons dintre la capsa.
El pare es volia fondre en aquell moment. Va estrènyer la seva filla entre els seus braços i li va demanar que el perdonés.
No cal dir que l’home va guardar aquesta capsa prop del seu llit durant molts anys i sempre que se sentia abatut, agafava de la capseta un petó imaginari i recordava l’amor que la seva filla hi havia posat dins.



REFLEXIÓ: D’una manera semblant al fer-nos grans potser no fem tants petons com de menuts, igual poques vegades diem: T’ESTIMO, ho tenim tot massa ben guardat. Procurem obrir ben sovint d’aquella capseta que potser un dia vam guardar. A tots en fan falta sentir mostres d’estimació. Exterioritzem els sentiments. 

dilluns, 23 de febrer del 2015

DEL MISSATGE DEL SANT PARE FRANCESC PER A LA QUARESMA 2015


«Enfortiu els vostres cors» (Jm 5, 8)


  • La Quaresma és un temps de renovació per a l'Església, per a les comunitats i per a cada creient. Però sobretot és un «temps de gràcia» (cf. 2 Co 6,2). Déu no ens demana res que no ens hagi donat abans: «Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres» (1Jn 4, 19). Ell no és indiferent a nosaltres. Està interessat en cada un de nosaltres, ens coneix pel nostre nom, ens cuida i ens cerca quan el deixem. Cada un de nosaltres li interessa; el seu amor li impedeix ser indiferent a allò que ens passa. Però passa que quan estem bé i ens sentim a gust, ens oblidem dels altres (quelcom que Déu Pare no fa mai), no ens interessen els seus problemes, ni els seus sofriments, ni les injustícies que pateixen… Llavors el nostre cor cau en la indiferència: jo estic relativament bé i a gust, i m'oblido dels qui no estan bé. Aquesta actitud egoista, d'indiferència, té un abast avui d'una dimensió mundial, fins a tal punt que podem parlar d'una globalització de la indiferència. Es tracta d'un malestar que hem d'afrontar com a cristians.


  • La indiferència vers el proïsme i vers Déu és una temptació real també per als cristians. Per això necessitem sentir cada Quaresma el crit dels profetes que aixequen la seva veu i ens desperten.


  • La caritat de Déu que trenca aquell tancament mortal de la indiferència en nosaltres mateixos, ens l'ofereix l'Església amb els seus ensenyaments i, sobretot, amb el seu testimoniatge. Però només es pot testimoniar allò que abans s'ha experimentat. El cristià és aquell que permet que Déu el revesteixi de la seva bondat i misericòrdia, que el revesteixi de Crist, per arribar a ser com ell, servent de Déu i dels homes. 


  • Unint-nos a l'Església del cel en la pregària. Quan l'Església terrenal prega, s'instaura una comunió de servei i de bé mutus que arriba davant Déu. Juntament amb els sants, que van trobar la plenitud en Déu, formem part de la comunió en la qual l'amor venç la indiferència. L'Església del cel no és triomfant perquè ha girat l'esquena als sofriments del món i gaudeix en solitari. Els sants ja contemplen i gaudeixen, gràcies al fet que, amb la mort i la resurrecció de Jesús, van vèncer definitivament la indiferència, la duresa de cor i l'odi. Fins que aquesta victòria de l'amor no inundi tot el món, els sants caminen amb nosaltres, encara peregrins. Santa Teresa de Lisieux, doctora de l'Església, escrivia convençuda que l'alegria en el cel per la victòria de l'amor crucificat no és plena mentre hi hagi un sol home a la terra que sofreixi i gemegui: «Espero molt no restar inactiva en el cel, el meu desig és continuar treballant per a l'Església i per a les ànimes» (Carta 254, 14 de juliol de 1897).




  • També com a individus tenim la temptació de la indiferència. Estem saturats de notícies i d'imatges tremendes que ens narren el sofriment humà i, al mateix temps, sentim tota la nostra incapacitat per a intervenir. ¿Què podem fer per a no deixar-nos absorbir per aquesta espiral d'horror i d'impotència?


  1. En primer lloc, podem pregar en la comunió de l'Església terrenal i celestial. 
  2. En segon lloc, podem ajudar amb gestos de caritat, arribant tant a les persones properes com a les llunyanes, gràcies als nombrosos organismes de caritat de l'Església. La Quaresma és un temps propici per a mostrar interès per l'altre, com un signe concret, encara que sigui petit, de la nostra participació en la mateixa humanitat..
  3. I en tercer lloc, el sofriment de l'altre constitueix una crida a la conversió, perquè la necessitat del germà em recorda la fragilitat de la meva vida, la meva dependència de Déu i dels germans. Si demanem humilment la gràcia de Déu i acceptem els límits de les nostres possibilitats, confiarem en les possibilitats infinites que ens reserva l'amor de Déu. I podrem resistir a la temptació diabòlica que ens fa creure que nosaltres sols podem salvar el món i a nosaltres mateixos.


  • Per a superar la indiferència i les nostres pretensions d'omnipotència, vull demanar a tots que aquest temps de Quaresma es visqui com un camí de formació del cor, com va dir Benet XVI ( carta encíclica Deus caritas est, 31). Tenir un cor misericordiós no significa tenir un cor dèbil. Qui vulgui ser misericordiós necessita un cor fort, ferm, tancat al temptador, però obert a Déu; un cor que es deixi impregnar per l'Esperit i guiar pels camins de l'amor que ens porten als germans i germanes; en definitiva, un cor pobre, que coneix les pobreses pròpies i ho dóna tot per l'altre.


  • Per això, estimats germans i germanes, vull pregar amb vosaltres a Crist en aquesta Quaresma: «Fac cor nostrum secundum Cor tuum»: 'Feu el nostre cor semblant al vostre' (súplica de les lletanies al Sagrat Cor de Jesús). D'aquesta manera tindrem un cor fort i misericordiós, vigilant i generós, que no es deixi tancar en ell mateix i no caigui en el vertigen de la globalització de la indiferència.


dimarts, 6 de gener del 2015

Festa de l'Epifania

Festa de l’Epifania, anomenada, més popularment, «Dia dels Reis», i lligada a tot un festival de regals i cavalcades. Hom ha escrit: «A partir d’una certa edat les coses que demanaríem als Reis ja no te les poden portar, perquè no caben en paquets i no es troben a les botigues. El temps no s’atura ni va cap enrere, els que marxen ja no tornen, el que ha passat no s’esborra».

Què porten avui els Mags? Una pregunta, amb una Bona Nova: «On és el rei dels jueus que acaba de néixer? Hem vist com s’aixecava la seva estrella i venim a adorar-lo».

Com reacciona Jerusalem? Amb sobresalt, amb inquietud profunda. Primer el poder polític. Herodes. El poder polític no adora altra cosa que el poder pel poder. Per això la primera determinació d’Herodes serà suprimir aquest nou rei.

Després el poder religiós. Els sacerdots i lletrats. El poder religiós no adora cap altre poder fora del seu. El poder religiós és només i únicament servei, altrament és un poder demoníac. Per això quan arribi el moment àlgid de la seva manifestació, aquest rei el clavaran en una creu. I buscaran d’arrencar fins i tot el rètol de la creu que manà penjar-hi el governador romà.

Diu sant Bernat: «No és estrany que Herodes es contorbi, que se sobresalti, imaginant un successor. L’estrany és que se sobresalti amb ell Jerusalem, la ciutat de Déu, que és visió de pau».

El poder es troba bé instal·lat en el poder. No vol que el pertorbin en els seus somnis de més poder, de més seguretat. El temps, de vegades, sí que sembla aturar-se, i tornen temps passats, i l’home continua tenint somnis. El poder polític no vol que el molestin en el seu camí, a la conquesta d’un poder més absolut. El poder religiós no necessita, no vol que torni el Messies. I jo em pregunto: quin serà l’esperit amb el qual el poder religiós diu cada dia: «Pare nostre, vingui a nosaltres el vostre Regne»?

El poder polític i el poder religiós només poden portar més crisi. Com la que està patint aquesta societat, o patirà més fort encara. On uns tenen i busquen cada dia més diners, més poder, i els altres recullen més pobresa i desemparament.



Aquesta societat difícilment pot acceptar el regal dels Mags. Difícilment pot acceptar la Bona Novaque porten: «Hem vist com s’aixecava la seva estrella, i venim a adorar-lo».

L’home actual cada dia s’atrofia més per descobrir Déu. Es fa «incapaç de Déu». Quan només busca o es coneix l’amor sota formes degenerades, quan la vida està moguda exclusivament per interessos egoistes de benefici o guany, quelcom s’asseca en el cor. Són molts, avui, els qui han envellit prematurament, endurits per dins, sense capacitat d’obrir-se a Déu per cap escletxa de la seva existència, caminant per la vida sense la companyia interior de ningú. Aquest «enduriment interior» és el perill més gran per a l’home modern. És aleshores que l’home deixa d’aixecar les seves mans cap a l’estrella. L’home es fa incapaç per adorar, estimar, venerar.
Aquesta incapacitat per adorar Déu s’apodera també de molts creients que només busquen un «Déu útil». Només els interessa un Déu que serveixi als seus projectes privats o als seus programes sociopolítics, o als seus interessos religiosos personals.

Però avui, no tan sols és anunciat i manifestat el Messies, sinó que amb Ell ens ve un altre regal afegit: a la nostra casa s’hi afegeixen els gentils, els estranys, els llunyans. Amb el Messies ve la invitació per a tots els pobles. Amb aquest programa no hi comptaven els sacerdots i lletrats. Un Messies universal, sense fronteres és incòmode. Ho va ser llavors i ho continua sent ara. Ens treu nivells de seguretat, de tranquil·litat. Però hauríem de saber que el mateix Crist porta el programa perquè la cosa funcioni: Ell mateix és reconciliació, unitat. Sense aquesta, l’ordinador no funciona.

La festa d’Epifania és sobretot una invitació a crear xarxes, xarxes de solidaritat, d’organització social i econòmica justa. Invitació a posar en joc el cor i la imaginació per contribuir a dissenyar un món nou. En cas contrari perdrem l’estrella. I no arribarem a trobar el Salvador, que vol manifestar-se a tots els pobles.


Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Poblet, 6 gener 2012

Per meditar...

La temptació apareix sovint sota forma d'excuses i reclams, com si haguessin de donar-se innombrables condicions perquè sigui possible l'alegria. Això sol succeir perquè «la societat tecnològica ha aconseguit multiplicar les ocasiones de plaer, però troba molt difícil engendrar l'alegria». Puc dir que els goigs més bells i espontanis que he vist en els meus anys de vida són els de persones molt pobres que tenen poc a què aferrar-se. També recordo la genuïna alegria d'aquells que, fins i tot enmig de grans compromisos professionals, han sabut conservar un cor creient, desprès i senzill. De maneres variades, aquestes alegries beuen a la font de l'amor sempre més gran de Déu que se'ns va manifestar en Jesucrist. No em cansaré de repetir aquelles paraules de Benet XVI que ens porten al centre de l'Evangeli: «No s’esdevé cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la
trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva».


Només gràcies a aquesta trobada —o retrobament— amb l'amor de Déu, que es converteix en feliç amistat, som rescatats de la nostra consciència aïllada i de l'autorreferencialitat. Arribem a ser plenament humans quan som més que humans, quan li permetem a Déu que ens porti més enllà de nosaltres mateixos per a aconseguir el nostre ser més veritable. Allí hi ha la font de l'acció evangelitzadora. Perquè, si algú ha acollit aquest amor que li torna el sentit de la vida, com pot contenir el desig de comunicar-lo a d’altres?

Papa FRANCESC, Evangelii Gaudium n 7 i 8

dijous, 1 de gener del 2015

Santa Maria Mare de Déu

En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora. Havent-ho vist amb els propis ulls, van contar el que els havien dit d'aquell infant, i tothom qui ho sentia es meravellava del que deien els pastors. Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit; tot van trobar-ho com els ho havien anunciat. Passats vuit dies, quan hagueren de circumcidar-lo; li posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l'àngel abans que el concebés la seva mare. (Lc 2,16-21)