Nadal...

Nadal

Comença avui la simfonia inacabada

Orquestrada en la nit per cors angelicals

Només l’han oïda els pastors de la contrada

Nadal

Llum pura d’eternitat a les fondalades

Dolça moixaina de Déu a la humanitat

Empremta de l’etern sobre sorra blana

Nadal

Crit de llibertat que es deixonda en l’horitzó

tots els vels de cop i volta s’han esquinçat

I un infant ha esberlat els grills de la presó

Nadal

Estremiment de la carn curulla de Déu

La pols resplendeix amb guspireig de flam

Els homes ja no són esclaus, sinó hereus

Nadal

Crit silenciós d’alliberament i gaubança

Sobre una terra orba de llum i de sal

Els pobres albiren camins de benaurança,

Mn. Ricard Cabré

Naixement de Jesús a Betlem

Octavi Cèsar August ha disposat el cens dels habitants de l'orbe romà. L'ordre arriba a tots: des del més ric al més pobre. A Palestina, s'ha de fer segons els usos i costums jueves: cada un a la seva ciutat d'origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill. (Lc 2, 4-5) .
Així, amb aquesta senzillesa, l'evangelista comença la narració de l'esdeveniment que havia de canviar la història de la humanitat. El viatge era llarg: uns cent vint quilòmetres. Quatre dies de camí -si tot transcorria normalment- en alguna de les caravanes que de Galilea viatjaven cap al sud. Maria no estava obligada a realitzar-lo, era deure del cap de família. Però com deixar-la sola, si estava a punt de donar a llum? I, sobretot, com no acompanyar Josep fins a la ciutat on -segons les Escriptures- havia de néixer el Messies? Josep i Maria van haver de descobrir en aquell estrany caprici del llunyà emperador la mà de l'Altíssim, que els guiava en tots els seus passos.

Era Betlem un petit llogaret. Però, en ocasió de l'empadronament, havia adquirit una animació insòlita. Josep es va dirigir amb Maria a l'oficial imperial per pagar el tribut i inscriure’s amb la seva dona en el llibre dels súbdits de l'emperador. Després, va començar a buscar un lloc on passar la nit. La tradició ens el presenta trucant infructuosament de porta a porta. Per fi va al khan o fonda pública, on sempre es pot trobar un forat. No era més que un pati tancat per murs. Al centre, una cisterna proveïa d'aigua; al seu voltant s'acomodaven les bèsties de càrrega i, adossats a la paret, uns coberts per als viatgers, coberts d'un rudimentari sostre. Sovint estaven dividits per envans formant compartiments, on cada grup d'hostes gaudia de certa independència.
No era el lloc oportú perquè la Mare de Déu donés a llum. Ens imaginem el sofriment de Josep, en aproximar-se l'hora del part, per no trobar un lloc adequat, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se. (Lc 2, 7), escriu lacònicament sant Lluc. Algú, potser el mateix propietari del khan , va haver d’advertir que, als afores, hi havia coves que s'utilitzaven per a albergar el bestiar a les nits fredes; potser podrien acomodar-se en alguna d'elles, mentre passava l'aglomeració i s'alliberava algun lloc a la ciutat.
La divina Providència es va servir d'aquestes circumstàncies per mostrar la pobresa i humilitat amb que el Fill de Déu havia decidit venir a la terra. Tot un exemple per als qui seguirien a través dels segles, com explica sant Pau: coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa. (2 Cor 8 , 9). El Rei d'Israel, el Desitjat de totes les nacions, el Fill etern de Déu, ve al món en un lloc propi d'animals. I la seva Mare es veu obligada a oferir-li, com a primer bressol, un estret pessebre.

Però l’Omnipotent no vol que passi totalment inadvertit aquest esdeveniment singular. A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. ( Lc 2, 8). Ells, els últims de la terra, gent transhumants amb els ramats que tenien cura per compte d'altres, seran els primers a rebre l'anunci d'aquest gran portent: el naixement del Messies promès.
De sobte, un àngel del Senyor se'ls va presentar, i la glòria del Senyor els envoltà de llum. I es van omplir de gran temor. L'àngel els va dir: " No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria ..." (Lc 2, 9-10). I, després de comunicar la Bona Nova, els va donar un signe pel qual el podrien reconèixer: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. (Lc 2, 12). Immediatament, davant els seus ulls sorpresos, es va materialitzar una multitud d'àngels que lloava Déu dient: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima (Lc 2, 14).
Es van posar en camí. Potser van prendre uns presents per obsequiar a la mare i al nadó. L'homenatge va ser per Maria i per Josep la prova que Déu vetllava sobre el seu Fill. També ells s’omplirien de goig davant el goig ingenu d'aquella gent i ponderarien en el seu cor com el Senyor es complau en els pobres i humils.
Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. (Lc 2, 20). Al cap de dos mil anys, també se'ns convida a proclamar les meravelles divines. Neix la claror d’un dia sant: veniu, pobles, adoreu el Senyor, que avui ha baixat a la terra una gran llum. (Missa tercera de Nadal, aclamació abans de l'Evangeli).

J.A. Loarte

Cap dona pot anticipar el dia en què infantarà el seu fill, només el pot esperar...

I l’Església tampoc pot anticipar els dons del Senyor, només els pot esperar. Amb amor, amb alegria i esperança. L’Església espera el Fill que li serà donat. Es el Fill de Maria, però també és el Fill de l’Església, ja que el Senyor va dir «tot aquell que fa la voluntat del Pare n’és germà i germana i també la meva mare». Crist neix cada any per Nadal en el cor d’aquells que celebren el seu naixement. Es la gràcia del Nadal de cada any, el misteri del Déu en nosaltres.

L’Església espiritualment, juntament amb Maria, durant l’Advent, està de part. Imaginem la tendresa dels esposos que esperen el seu primer fill, oh, quins sentiments! Com serà el nen o la nena, quins ulls tindrà, com seran els seus cabells... quin amor! Amb quina il·lusió es fan aquestes preguntes! Amb aquest amor i amb aquesta tendresa hem d’esperar el naixement del Senyor.

I cal tenir present la bellíssima frase del místic alemany Angelus Silesius: Encara que Crist hagués nascut mil vegades a Betlem de Judà si no nasqués en el teu cor estaries perdut per sempre. Estaríem perduts perquè no sabríem res de l’Amor en què hem estat creats i l’Amor en què hem estat redimits. I tampoc sabríem res dels misteris de la Vida eterna. ¿I on trobaríem la força per estimar i fer la gran cursa de la vida... ? Es tant veritat que l’amor del Crist és l’alegria més interior dels cristians! Es tant veritat que el Senyor, només el Senyor, és la font de l’esperança!

Aquest Advent i aquest Nadal, fem que tot sigui autèntic. Jesús és la Paraula de Déu donada als homes i la fe és la paraula humana donada a Déu. La Paraula que Déu ens ha donat és autèntica, veritable i fidel. Que la paraula de la nostra fe sigui també autèntica, una paraula falsa té el mateix valor que un bitllet fals: cap. Revestim d’autenticitat les paraules de la fe. I l’autenticitat només ve donada en la mesura que les vivim en la quotidianitat de cada dia.

Esperem amb amor la celebració del Nadal d’aquest any. I no vulguem anticipar els seus dons. Deixem que Déu sigui Déu i com el salmista diguem la pregària: “Em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons, Senyor”

Una mirada positiva

En els darrers anys es parla de la crisi que patim considerant de manera exclusiva les conseqüències econòmiques, com l’atur generat, el rescat del sistema bancari, etc. Avui vull parlar de l’home, de la persona. I ho faig seguint la línia medul·lar que vertebra el millor de la Doctrina Social de l’Església. Parlar de la crisi des de la perspectiva de l’home no és evadir-se de la realitat, i encara menys camuflar-la, és anar al centre de la crisi, que, al meu entendre, va més enllà de l’economia i les finances.
En aquesta carta vull emfatitzar les raons que tenim -els creients i els homes i les dones de bona voluntat- per no deixar-nos envair, i menys paralitzar, pel pessimisme que ho acapara tot. És veritat que la crisi continua sent dura i penosa, especialment per alguns. Però no podem perdre l’esperança ni les ganes de lluitar per sortir de la crisi i les dificultats. De vegades se sent dir “tot està molt malament i no hi ha res a fer”. Els primers cristians, que mai es van deixar vèncer pel pessimisme, ens van ensenyar a no deixar-nos aclaparar pel desànim. Sí, els veritables seguidors del Mestre, en tots els temps, circumstàncies i llocs, han viscut amb força i energia tres actituds que el papa Joan Pau II va proposar en la seva exhortació pastoral Ecclesia in Europa, en concret en els números 3 i 4. Les faig meves i us les proposo perquè aconseguim estar a l’alçada de les circumstàncies en aquests temps difícils.

La primera actitud fa referència a la nova perspectiva amb què hem de mirar i contemplar el món i la societat. Una mirada positiva que no és excusa per no reconèixer les ombres, els errors i els pecats del nostre temps, però que, alhora, ajuda a reconèixer, valorar i potenciar el que hi ha de positiu en el cor i el cap de les persones, i també en la història que ens toca viure.
En segon lloc, si ens servim d’aquesta mirada positiva -fruït del discerniment evangèlic- creixerà la nostra consciència d’unitat. Cal dir clarament que no hi ha res pitjor i més destructor que la divisió, la desconfiança i l’aïllament. Només es pot construir des de la unitat i des de la comunió. Per als creients, és quelcom innegociable que on hi ha caritat i amor, allí –i només allí- hi ha Déu.
Finalment, la tercera actitud que se’ns exigeix avui és una gran dosi d’esperança. Sense esperança no es pot evangelitzar. I nosaltres, els cristians, no podem oblidar que som al món per evangelitzar, per donar raó de la nostra fe, de la nostra esperança; per canviar el nostre món i fer-lo més fratern i més habitable.
El missatge de Jesús és un missatge d’esperança. Si nosaltres no vivim l’esperança, que es fonamenta en la presència del Ressuscitat, què anunciem llavors? Com podran els homes i les dones del nostre temps, els nostres familiars, amics i companys de feina, acceptar el nostre missatge?
Acabo la meva reflexió d’aquesta setmana fent-me i fent-vos la pregunta següent: la nostra actitud, enlloc de la condemna i denúncia permanent, ¿no hauria de ser la de reconèixer, valorar i estimular els valors positius que trobem al nostre entorn? Com és d’important la qualitat de la mirada! Tant que, quan va acabar la creació del món i de l’home, “Déu veié que tot això era bo” (Gn 1, 10). Quant de bé ens farà aquesta mirada de Déu! Tot i que sabem que aquesta mirada positiva i agraïda no pot impedir que siguem realistes, és important no perdre-la i fer-la créixer en la nostra vida.
Benvolguts germans, que Déu us beneeixi a tots.

+ Joan Josep Omella Omella

Arquebisbe de Barcelona

El desembre congelat

El desembre congelat
confós es retira.
Abril, de flors coronat,
tot el món admira.
Quan en un jardí d'amor
neix una divina flor:
d'una ro ro ro,
d'una sa sa sa,

d'una ro, d'una sa,
d'una rosa bella
fecunda i poncella.
El primer pare causà
la nit tenebrosa
que a tot el món ofuscà
la vista penosa;
quan en una mitjanit,
brilla el sol que n'és eixit
d'una bella aurora
que el cel enamora.
Amb contentament i amor
celebrem el dia
en el què el diví Senyor
neix amb alegria.
Si no tenim més tresor,
oferim-li nostre cor,
que és la gran finesa
de nostra pobresa.

LA MEVA PETITA ESPERANÇA

Jo sóc, diu Déu, el Senyor de les Tres Virtuts.

La Fe és una esposa Fidel.

La Caritat és una mare ardent.

Però l’esperança és una noieta.

La Fe és aquella que es manté ferma en els segles dels segles.

La Caritat és aquella que es dóna en els segles dels segles.

Però la meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí.

La Fe és aquella que està tesa en els segles dels segles.

La Caritat és aquella que es destesa en els segles dels segles.

Però la meva petita esperança és aquella que cada matí ens dóna el bon dia

La Fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa. Una ciutat del rei.

La Caritat és un metge, una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts,

  que té cura dels ferits, dels pobres del rei.

Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe.

La Fe és una església, és una catedral.

La Caritat és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món.

Però sense l’esperança, tot això no seria sinó un cementiri.

La Fe és aquella que vetlla pels segles dels segles..

La Caritat és aquella que vetlla en els segles dels segles.

Però la meva petita esperança és aquella que s’acotxa cada vespre

i es lleva cada matí i passa, en veritat, molt bones nits.

La meva petita esperança és aquella que s’adorm cada vespre al seu llit d’infant,

després d’haver fet la seva pregària,

i que cada matí es desperta i es lleva i fa la seva pregària amb un esguard nou.

La Fe és un gran arbre, un roure arrelat al cor de la terra.

I sota les ales d’aquest arbre, la Caritat, la meva filla Caritat,

hi abriga totes les angoixes del món.

I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró

que s’anuncia al bell començ d’abril. [...]

I el borró no resisteix gens. Perquè tampoc no ha estat fet per a la resistència,

no està gens encarregat de resistir.

És el tronc, és la branca i resistir. [...]

Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença i només s’encarrega de fer néixer.

Doncs bé, jo us ho dic, diu Déu, sense aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,

que estan encarregats de aquesta brotada de bell començ d’abril,

sense aquests milers, sense aquesta única brotada de l’esperança,

sense aquest tendre borró cotonós, que el primer que ve pot fer saltar amb l’ungla,

tota la meva creació no seria més que fusta morta.

 per Charles Péguy

Advent de la Paraula

Finalitzat l’Any Jubilar de la Misericòrdia, amb la solemnitat de Crist Rei, hem iniciat un nou any litúrgic en què de manera nova i renovada el Senyor Jesús es farà present entre nosaltres a través de la celebració dels misteris de la història de la salvació. Aquest any hem començat l’Advent amb el Diumenge de la Paraula. Així ens ho han proposat els bisbes de Catalunya, amb la finalitat de promoure el coneixement bíblic i la celebració de la Paraula a les nostres comunitats. El papa Francesc ens ha dit que «la Paraula de Déu és central en la vida de l’Església». És per això que iniciem el nou any litúrgic amb una setmana bíblica, i al llarg de tot l’any les parròquies i comunitats cristianes hauran de promoure pastoralment l’estudi bíblic, i la millora de les nostres celebracions de la Paraula.
Els cristians catòlics, per circumstàncies històriques, patim d’un cert desconeixement bíblic, mentre que altres Esglésies cristianes han cuidat millor el coneixement de les Sagrades Escriptures. Fou el Concili Vaticà II que amb la constitució Dei Verbum, sobre la divina revelació i la Paraula de Déu, va obrir els tresors de l’Escriptura a tot el Poble de Déu, amb una nova perspectiva en els estudis bíblics (cf. n. 25-26). També la constitució Sacrosanctum Concilium, sobre la sagrada litúrgia, va insistir tant amb la lectura com en la celebració de la Paraula de Déu (cf. n. 51). Posteriorment, la litúrgia de l’Església ens ha organitzat uns meravellosos leccionaris, tant dominicals com ferials, així com també sacramentals i de l’Ofici Diví, amb tal abundància de lectures bíbliques que pràcticament en les nostres celebracions litúrgiques, al llarg de tres anys, llegim o escoltem gairebé la bíblia sencera o almenys els seu contingut més important. Darrerament, un sínode sobre la Paraula de Déu i la posterior constitució Verbum Domini de Benet XVI (2010) ens ha recordat i actualitzat aquella doctrina conciliar.

En aquest Advent se’ns torna a recordar com hem de valorar, viure i practicar la Paraula de Déu. El Diumenge de la Paraula, que vam celebrar en el primer diumenge, queda potenciat i refermat amb la recent carta apostòlica Misericordia et misera, del papa Francesc quan diu que «la Bíblia és la gran història que narra les meravelles de la misericòrdia de Déu. Cada una de les seves pàgines està impregnada de l’amor del Pare que des de la creació ha volgut imprimir en l’univers els signes del seu amor. L’Esperit Sant, a través de les paraules dels profetes i dels escrits sapiencials, ha modelat la història d’Israel amb el reconeixement de la tendresa i de la proximitat de Déu, malgrat la infidelitat del poble. La vida de Jesús i la seva predicació marquen de manera decisiva la història de la comunitat cristiana, que entén la pròpia missió com a resposta al mandat de Crist de ser instrument permanent de la seva misericòrdia i del seu perdó (cf. Jn 20,23). Per mitjà de la Sagrada Escriptura, que es manté viva gràcies a la fe de l’Església, el Senyor continua parlant a la seva Esposa i li indica els camins a seguir, perquè l’Evangeli de la salvació arribi a tothom... Ho recorda clarament l’Apòstol: “Tota Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir, i educar en el bé” (2Tm 3,16). Seria oportú que cada comunitat, en un diumenge de l’Any litúrgic, renovés el seu compromís a favor de la difusió, coneixement i aprofundiment de la Sagrada Escriptura: un diumenge dedicat enterament a la Paraula de Déu per a comprendre l’inesgotable riquesa que prové d’aquest diàleg constant de Déu amb el seu poble. Caldria enriquir aquest moment amb iniciatives creatives, que animin els creients a ser instruments vius de la transmissió de la Paraula».
Aquestes recents paraules del Papa expliquen molt bé el que els nostres bisbes ens han proposat fer a l’inici d’aquest Advent, i que caldrà continuar al llarg de tot l’any litúrgic que acabem de començar: estudiar, viure, estimar i celebrar la Paraula de Déu.

Centre de Pastoral Liturgica de Barcelona.