EL TRIPLE ADVENIMENT DEL SENYOR

Advent. La fe és una llàntia, que portem al cor i a les mans, per traspassar la nit de la vida i el seu bosc, fins a la claredat del dia de la Resurrecció. I amb aquesta llum reconeixem, no sense estupor, el Crist que ve a nosaltres.

Qui no ho sap que advent, ve de adventus, que vol dir adveniment? Es l’adveniment del Senyor al món i a nosaltres. I Jesús, Senyor nostre, és aquell que, perquè ha vingut, és el que vindrà, i el qui ve constantment, en la gràcia dels seus sagraments i en els germans. Es el seu triple adveniment! I me’n vaig alegrar que el Papa Benet en el seu llibre "Llum del món" recuperés la vella teologia de l’Advent cristià, des de Sant Bernat.

Crist va venir en la claredat tant dolça de la nit de Nadal per la qual varem saber la distinció de les Persones en la Trinitat, (revelant així el seu ser amor) i Déu en ell, en Jesús, va prendre un nom nou, és Emmanuel. Déu amb nosaltres per sempre.

I d’ençà de la nit de Nadal, Déu ja no pot retrobar l’esclat de la seva pròpia glòria sense la humanitat, que Ell ha assumit, salva i redimeix en el seu Fill. I Jesús glorificat és el que vindrà en la glòria del seu Regne, quan posarà en mans del Pare l’obra de la seva salvació; però, en el temps de l’Esperit i de l’Església, és el qui ve secreta i delicadament a nosaltres i surt al nostre encontre en la Presència real de l’Eucaristia, però també en el rostre del malalt, del pobre i de l’estranger, i del vexat per la vida.

 

Cal portar aquesta Llum a les mans i al cor per a reconèixer-lo. I cal ser dels humils i senzills del cor per a descobrir la seva Presència. I cal la pregària com obertura de la llibertat creada al Misteri íntim de Déu, car és propi de Déu voler revelar-se íntimament al cor de l’home. I l’Església en aquest temps d’Advent es fixa en el dit de Sant Joan, que diu: «Aquest és el Messies», i es fixa també en l’actitud, disponibilitat pura, de la Santa Maria, que diu: «Faci’s en mi, la teva voluntat».

I la vida de l’Església se situa en aquest temps d’Advent en el qual creix la pregària, quasi dramàtica, del nostre temps: Veni, Domine! Veniu, Senyor Jesús, tot us espera i d’esperança viu! La humanitat o accepta a Déu o ha de resignar-se a abandonar-se a sí mateixa. I l’Església o acull el Misteri del Verb, i fer-ne vida de la seva vida, o mor amb les seves pròpies paraules, ja sense vida, ni capaç de transmetre res de la Bona Nova. Simplement perquè ja no té la vida del Crist ni la seva gràcia.










 

El Verb de Déu s’ha encarnat, és un fet, (factum est) No és opinió o teoria, és esdeveniment. Un esdeveniment que compromet a Déu des de la seva absoluta llibertat, i que ens compromet també a nosaltres. Aquesta és la única veritat sobre la qual reposen totes les veritats cristianes. I com a Veritat és digne d’adoració i de l’adhesió de la fe, tot lliurant-li la vida en la caritat i en l’esperança. Si hom creu realment que la Paraula de Déu s’ha encarnat, necessariament la seva vida canvia. I, d’ençà de l’encarnació del Verb, la gràcia de Déu en Crist és aquí, oferta, donada, gratuïta, disponible, sense per què, sense fons, només per a ser acollida. Es això el que celebrem per Nadal i nosaltres també, en aquest hivern, de la vida del món i de l’Església, ens preparem per escoltar la més inaudita nova: «La Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres» I en aquest nosaltres hi ha cadascuna de les nostres existències.

Cal portar la llum de la fe, als ulls, al cor. Per traspassar la nit, fins a l’albada. Deixem que aquesta llum, esdevinguda claredat pura en el cor de la nit de Nadal, ens il·lumini.

Rafael Serra. Professor de Dogmàtica.