Una mirada positiva

En els darrers anys es parla de la crisi que patim considerant de manera exclusiva les conseqüències econòmiques, com l’atur generat, el rescat del sistema bancari, etc. Avui vull parlar de l’home, de la persona. I ho faig seguint la línia medul·lar que vertebra el millor de la Doctrina Social de l’Església. Parlar de la crisi des de la perspectiva de l’home no és evadir-se de la realitat, i encara menys camuflar-la, és anar al centre de la crisi, que, al meu entendre, va més enllà de l’economia i les finances.
En aquesta carta vull emfatitzar les raons que tenim -els creients i els homes i les dones de bona voluntat- per no deixar-nos envair, i menys paralitzar, pel pessimisme que ho acapara tot. És veritat que la crisi continua sent dura i penosa, especialment per alguns. Però no podem perdre l’esperança ni les ganes de lluitar per sortir de la crisi i les dificultats. De vegades se sent dir “tot està molt malament i no hi ha res a fer”. Els primers cristians, que mai es van deixar vèncer pel pessimisme, ens van ensenyar a no deixar-nos aclaparar pel desànim. Sí, els veritables seguidors del Mestre, en tots els temps, circumstàncies i llocs, han viscut amb força i energia tres actituds que el papa Joan Pau II va proposar en la seva exhortació pastoral Ecclesia in Europa, en concret en els números 3 i 4. Les faig meves i us les proposo perquè aconseguim estar a l’alçada de les circumstàncies en aquests temps difícils.

La primera actitud fa referència a la nova perspectiva amb què hem de mirar i contemplar el món i la societat. Una mirada positiva que no és excusa per no reconèixer les ombres, els errors i els pecats del nostre temps, però que, alhora, ajuda a reconèixer, valorar i potenciar el que hi ha de positiu en el cor i el cap de les persones, i també en la història que ens toca viure.
En segon lloc, si ens servim d’aquesta mirada positiva -fruït del discerniment evangèlic- creixerà la nostra consciència d’unitat. Cal dir clarament que no hi ha res pitjor i més destructor que la divisió, la desconfiança i l’aïllament. Només es pot construir des de la unitat i des de la comunió. Per als creients, és quelcom innegociable que on hi ha caritat i amor, allí –i només allí- hi ha Déu.
Finalment, la tercera actitud que se’ns exigeix avui és una gran dosi d’esperança. Sense esperança no es pot evangelitzar. I nosaltres, els cristians, no podem oblidar que som al món per evangelitzar, per donar raó de la nostra fe, de la nostra esperança; per canviar el nostre món i fer-lo més fratern i més habitable.
El missatge de Jesús és un missatge d’esperança. Si nosaltres no vivim l’esperança, que es fonamenta en la presència del Ressuscitat, què anunciem llavors? Com podran els homes i les dones del nostre temps, els nostres familiars, amics i companys de feina, acceptar el nostre missatge?
Acabo la meva reflexió d’aquesta setmana fent-me i fent-vos la pregunta següent: la nostra actitud, enlloc de la condemna i denúncia permanent, ¿no hauria de ser la de reconèixer, valorar i estimular els valors positius que trobem al nostre entorn? Com és d’important la qualitat de la mirada! Tant que, quan va acabar la creació del món i de l’home, “Déu veié que tot això era bo” (Gn 1, 10). Quant de bé ens farà aquesta mirada de Déu! Tot i que sabem que aquesta mirada positiva i agraïda no pot impedir que siguem realistes, és important no perdre-la i fer-la créixer en la nostra vida.
Benvolguts germans, que Déu us beneeixi a tots.

+ Joan Josep Omella Omella

Arquebisbe de Barcelona