Nadal...

Nadal

Comença avui la simfonia inacabada

Orquestrada en la nit per cors angelicals

Només l’han oïda els pastors de la contrada

Nadal

Llum pura d’eternitat a les fondalades

Dolça moixaina de Déu a la humanitat

Empremta de l’etern sobre sorra blana

Nadal

Crit de llibertat que es deixonda en l’horitzó

tots els vels de cop i volta s’han esquinçat

I un infant ha esberlat els grills de la presó

Nadal

Estremiment de la carn curulla de Déu

La pols resplendeix amb guspireig de flam

Els homes ja no són esclaus, sinó hereus

Nadal

Crit silenciós d’alliberament i gaubança

Sobre una terra orba de llum i de sal

Els pobres albiren camins de benaurança,

Mn. Ricard Cabré

Naixement de Jesús a Betlem

Octavi Cèsar August ha disposat el cens dels habitants de l'orbe romà. L'ordre arriba a tots: des del més ric al més pobre. A Palestina, s'ha de fer segons els usos i costums jueves: cada un a la seva ciutat d'origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill. (Lc 2, 4-5) .
Així, amb aquesta senzillesa, l'evangelista comença la narració de l'esdeveniment que havia de canviar la història de la humanitat. El viatge era llarg: uns cent vint quilòmetres. Quatre dies de camí -si tot transcorria normalment- en alguna de les caravanes que de Galilea viatjaven cap al sud. Maria no estava obligada a realitzar-lo, era deure del cap de família. Però com deixar-la sola, si estava a punt de donar a llum? I, sobretot, com no acompanyar Josep fins a la ciutat on -segons les Escriptures- havia de néixer el Messies? Josep i Maria van haver de descobrir en aquell estrany caprici del llunyà emperador la mà de l'Altíssim, que els guiava en tots els seus passos.

Era Betlem un petit llogaret. Però, en ocasió de l'empadronament, havia adquirit una animació insòlita. Josep es va dirigir amb Maria a l'oficial imperial per pagar el tribut i inscriure’s amb la seva dona en el llibre dels súbdits de l'emperador. Després, va començar a buscar un lloc on passar la nit. La tradició ens el presenta trucant infructuosament de porta a porta. Per fi va al khan o fonda pública, on sempre es pot trobar un forat. No era més que un pati tancat per murs. Al centre, una cisterna proveïa d'aigua; al seu voltant s'acomodaven les bèsties de càrrega i, adossats a la paret, uns coberts per als viatgers, coberts d'un rudimentari sostre. Sovint estaven dividits per envans formant compartiments, on cada grup d'hostes gaudia de certa independència.
No era el lloc oportú perquè la Mare de Déu donés a llum. Ens imaginem el sofriment de Josep, en aproximar-se l'hora del part, per no trobar un lloc adequat, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se. (Lc 2, 7), escriu lacònicament sant Lluc. Algú, potser el mateix propietari del khan , va haver d’advertir que, als afores, hi havia coves que s'utilitzaven per a albergar el bestiar a les nits fredes; potser podrien acomodar-se en alguna d'elles, mentre passava l'aglomeració i s'alliberava algun lloc a la ciutat.
La divina Providència es va servir d'aquestes circumstàncies per mostrar la pobresa i humilitat amb que el Fill de Déu havia decidit venir a la terra. Tot un exemple per als qui seguirien a través dels segles, com explica sant Pau: coneixeu prou bé la generositat de nostre Senyor Jesucrist; ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa. (2 Cor 8 , 9). El Rei d'Israel, el Desitjat de totes les nacions, el Fill etern de Déu, ve al món en un lloc propi d'animals. I la seva Mare es veu obligada a oferir-li, com a primer bressol, un estret pessebre.

Però l’Omnipotent no vol que passi totalment inadvertit aquest esdeveniment singular. A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. ( Lc 2, 8). Ells, els últims de la terra, gent transhumants amb els ramats que tenien cura per compte d'altres, seran els primers a rebre l'anunci d'aquest gran portent: el naixement del Messies promès.
De sobte, un àngel del Senyor se'ls va presentar, i la glòria del Senyor els envoltà de llum. I es van omplir de gran temor. L'àngel els va dir: " No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria ..." (Lc 2, 9-10). I, després de comunicar la Bona Nova, els va donar un signe pel qual el podrien reconèixer: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora. (Lc 2, 12). Immediatament, davant els seus ulls sorpresos, es va materialitzar una multitud d'àngels que lloava Déu dient: Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que ell estima (Lc 2, 14).
Es van posar en camí. Potser van prendre uns presents per obsequiar a la mare i al nadó. L'homenatge va ser per Maria i per Josep la prova que Déu vetllava sobre el seu Fill. També ells s’omplirien de goig davant el goig ingenu d'aquella gent i ponderarien en el seu cor com el Senyor es complau en els pobres i humils.
Després els pastors se'n tornaren, glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit: tot ho van trobar tal com els ho havien anunciat. (Lc 2, 20). Al cap de dos mil anys, també se'ns convida a proclamar les meravelles divines. Neix la claror d’un dia sant: veniu, pobles, adoreu el Senyor, que avui ha baixat a la terra una gran llum. (Missa tercera de Nadal, aclamació abans de l'Evangeli).

J.A. Loarte

Cap dona pot anticipar el dia en què infantarà el seu fill, només el pot esperar...

I l’Església tampoc pot anticipar els dons del Senyor, només els pot esperar. Amb amor, amb alegria i esperança. L’Església espera el Fill que li serà donat. Es el Fill de Maria, però també és el Fill de l’Església, ja que el Senyor va dir «tot aquell que fa la voluntat del Pare n’és germà i germana i també la meva mare». Crist neix cada any per Nadal en el cor d’aquells que celebren el seu naixement. Es la gràcia del Nadal de cada any, el misteri del Déu en nosaltres.

L’Església espiritualment, juntament amb Maria, durant l’Advent, està de part. Imaginem la tendresa dels esposos que esperen el seu primer fill, oh, quins sentiments! Com serà el nen o la nena, quins ulls tindrà, com seran els seus cabells... quin amor! Amb quina il·lusió es fan aquestes preguntes! Amb aquest amor i amb aquesta tendresa hem d’esperar el naixement del Senyor.

I cal tenir present la bellíssima frase del místic alemany Angelus Silesius: Encara que Crist hagués nascut mil vegades a Betlem de Judà si no nasqués en el teu cor estaries perdut per sempre. Estaríem perduts perquè no sabríem res de l’Amor en què hem estat creats i l’Amor en què hem estat redimits. I tampoc sabríem res dels misteris de la Vida eterna. ¿I on trobaríem la força per estimar i fer la gran cursa de la vida... ? Es tant veritat que l’amor del Crist és l’alegria més interior dels cristians! Es tant veritat que el Senyor, només el Senyor, és la font de l’esperança!

Aquest Advent i aquest Nadal, fem que tot sigui autèntic. Jesús és la Paraula de Déu donada als homes i la fe és la paraula humana donada a Déu. La Paraula que Déu ens ha donat és autèntica, veritable i fidel. Que la paraula de la nostra fe sigui també autèntica, una paraula falsa té el mateix valor que un bitllet fals: cap. Revestim d’autenticitat les paraules de la fe. I l’autenticitat només ve donada en la mesura que les vivim en la quotidianitat de cada dia.

Esperem amb amor la celebració del Nadal d’aquest any. I no vulguem anticipar els seus dons. Deixem que Déu sigui Déu i com el salmista diguem la pregària: “Em mantinc en una pau tranquil·la, com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons, Senyor”

Una mirada positiva

En els darrers anys es parla de la crisi que patim considerant de manera exclusiva les conseqüències econòmiques, com l’atur generat, el rescat del sistema bancari, etc. Avui vull parlar de l’home, de la persona. I ho faig seguint la línia medul·lar que vertebra el millor de la Doctrina Social de l’Església. Parlar de la crisi des de la perspectiva de l’home no és evadir-se de la realitat, i encara menys camuflar-la, és anar al centre de la crisi, que, al meu entendre, va més enllà de l’economia i les finances.
En aquesta carta vull emfatitzar les raons que tenim -els creients i els homes i les dones de bona voluntat- per no deixar-nos envair, i menys paralitzar, pel pessimisme que ho acapara tot. És veritat que la crisi continua sent dura i penosa, especialment per alguns. Però no podem perdre l’esperança ni les ganes de lluitar per sortir de la crisi i les dificultats. De vegades se sent dir “tot està molt malament i no hi ha res a fer”. Els primers cristians, que mai es van deixar vèncer pel pessimisme, ens van ensenyar a no deixar-nos aclaparar pel desànim. Sí, els veritables seguidors del Mestre, en tots els temps, circumstàncies i llocs, han viscut amb força i energia tres actituds que el papa Joan Pau II va proposar en la seva exhortació pastoral Ecclesia in Europa, en concret en els números 3 i 4. Les faig meves i us les proposo perquè aconseguim estar a l’alçada de les circumstàncies en aquests temps difícils.

La primera actitud fa referència a la nova perspectiva amb què hem de mirar i contemplar el món i la societat. Una mirada positiva que no és excusa per no reconèixer les ombres, els errors i els pecats del nostre temps, però que, alhora, ajuda a reconèixer, valorar i potenciar el que hi ha de positiu en el cor i el cap de les persones, i també en la història que ens toca viure.
En segon lloc, si ens servim d’aquesta mirada positiva -fruït del discerniment evangèlic- creixerà la nostra consciència d’unitat. Cal dir clarament que no hi ha res pitjor i més destructor que la divisió, la desconfiança i l’aïllament. Només es pot construir des de la unitat i des de la comunió. Per als creients, és quelcom innegociable que on hi ha caritat i amor, allí –i només allí- hi ha Déu.
Finalment, la tercera actitud que se’ns exigeix avui és una gran dosi d’esperança. Sense esperança no es pot evangelitzar. I nosaltres, els cristians, no podem oblidar que som al món per evangelitzar, per donar raó de la nostra fe, de la nostra esperança; per canviar el nostre món i fer-lo més fratern i més habitable.
El missatge de Jesús és un missatge d’esperança. Si nosaltres no vivim l’esperança, que es fonamenta en la presència del Ressuscitat, què anunciem llavors? Com podran els homes i les dones del nostre temps, els nostres familiars, amics i companys de feina, acceptar el nostre missatge?
Acabo la meva reflexió d’aquesta setmana fent-me i fent-vos la pregunta següent: la nostra actitud, enlloc de la condemna i denúncia permanent, ¿no hauria de ser la de reconèixer, valorar i estimular els valors positius que trobem al nostre entorn? Com és d’important la qualitat de la mirada! Tant que, quan va acabar la creació del món i de l’home, “Déu veié que tot això era bo” (Gn 1, 10). Quant de bé ens farà aquesta mirada de Déu! Tot i que sabem que aquesta mirada positiva i agraïda no pot impedir que siguem realistes, és important no perdre-la i fer-la créixer en la nostra vida.
Benvolguts germans, que Déu us beneeixi a tots.

+ Joan Josep Omella Omella

Arquebisbe de Barcelona

El desembre congelat

El desembre congelat
confós es retira.
Abril, de flors coronat,
tot el món admira.
Quan en un jardí d'amor
neix una divina flor:
d'una ro ro ro,
d'una sa sa sa,

d'una ro, d'una sa,
d'una rosa bella
fecunda i poncella.
El primer pare causà
la nit tenebrosa
que a tot el món ofuscà
la vista penosa;
quan en una mitjanit,
brilla el sol que n'és eixit
d'una bella aurora
que el cel enamora.
Amb contentament i amor
celebrem el dia
en el què el diví Senyor
neix amb alegria.
Si no tenim més tresor,
oferim-li nostre cor,
que és la gran finesa
de nostra pobresa.

LA MEVA PETITA ESPERANÇA

Jo sóc, diu Déu, el Senyor de les Tres Virtuts.

La Fe és una esposa Fidel.

La Caritat és una mare ardent.

Però l’esperança és una noieta.

La Fe és aquella que es manté ferma en els segles dels segles.

La Caritat és aquella que es dóna en els segles dels segles.

Però la meva petita esperança és aquella que es lleva cada matí.

La Fe és aquella que està tesa en els segles dels segles.

La Caritat és aquella que es destesa en els segles dels segles.

Però la meva petita esperança és aquella que cada matí ens dóna el bon dia

La Fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa. Una ciutat del rei.

La Caritat és un metge, una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts,

  que té cura dels ferits, dels pobres del rei.

Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe.

La Fe és una església, és una catedral.

La Caritat és un hospital, un asil que recull totes les misèries del món.

Però sense l’esperança, tot això no seria sinó un cementiri.

La Fe és aquella que vetlla pels segles dels segles..

La Caritat és aquella que vetlla en els segles dels segles.

Però la meva petita esperança és aquella que s’acotxa cada vespre

i es lleva cada matí i passa, en veritat, molt bones nits.

La meva petita esperança és aquella que s’adorm cada vespre al seu llit d’infant,

després d’haver fet la seva pregària,

i que cada matí es desperta i es lleva i fa la seva pregària amb un esguard nou.

La Fe és un gran arbre, un roure arrelat al cor de la terra.

I sota les ales d’aquest arbre, la Caritat, la meva filla Caritat,

hi abriga totes les angoixes del món.

I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró

que s’anuncia al bell començ d’abril. [...]

I el borró no resisteix gens. Perquè tampoc no ha estat fet per a la resistència,

no està gens encarregat de resistir.

És el tronc, és la branca i resistir. [...]

Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença i només s’encarrega de fer néixer.

Doncs bé, jo us ho dic, diu Déu, sense aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,

que estan encarregats de aquesta brotada de bell començ d’abril,

sense aquests milers, sense aquesta única brotada de l’esperança,

sense aquest tendre borró cotonós, que el primer que ve pot fer saltar amb l’ungla,

tota la meva creació no seria més que fusta morta.

 per Charles Péguy

Advent de la Paraula

Finalitzat l’Any Jubilar de la Misericòrdia, amb la solemnitat de Crist Rei, hem iniciat un nou any litúrgic en què de manera nova i renovada el Senyor Jesús es farà present entre nosaltres a través de la celebració dels misteris de la història de la salvació. Aquest any hem començat l’Advent amb el Diumenge de la Paraula. Així ens ho han proposat els bisbes de Catalunya, amb la finalitat de promoure el coneixement bíblic i la celebració de la Paraula a les nostres comunitats. El papa Francesc ens ha dit que «la Paraula de Déu és central en la vida de l’Església». És per això que iniciem el nou any litúrgic amb una setmana bíblica, i al llarg de tot l’any les parròquies i comunitats cristianes hauran de promoure pastoralment l’estudi bíblic, i la millora de les nostres celebracions de la Paraula.
Els cristians catòlics, per circumstàncies històriques, patim d’un cert desconeixement bíblic, mentre que altres Esglésies cristianes han cuidat millor el coneixement de les Sagrades Escriptures. Fou el Concili Vaticà II que amb la constitució Dei Verbum, sobre la divina revelació i la Paraula de Déu, va obrir els tresors de l’Escriptura a tot el Poble de Déu, amb una nova perspectiva en els estudis bíblics (cf. n. 25-26). També la constitució Sacrosanctum Concilium, sobre la sagrada litúrgia, va insistir tant amb la lectura com en la celebració de la Paraula de Déu (cf. n. 51). Posteriorment, la litúrgia de l’Església ens ha organitzat uns meravellosos leccionaris, tant dominicals com ferials, així com també sacramentals i de l’Ofici Diví, amb tal abundància de lectures bíbliques que pràcticament en les nostres celebracions litúrgiques, al llarg de tres anys, llegim o escoltem gairebé la bíblia sencera o almenys els seu contingut més important. Darrerament, un sínode sobre la Paraula de Déu i la posterior constitució Verbum Domini de Benet XVI (2010) ens ha recordat i actualitzat aquella doctrina conciliar.

En aquest Advent se’ns torna a recordar com hem de valorar, viure i practicar la Paraula de Déu. El Diumenge de la Paraula, que vam celebrar en el primer diumenge, queda potenciat i refermat amb la recent carta apostòlica Misericordia et misera, del papa Francesc quan diu que «la Bíblia és la gran història que narra les meravelles de la misericòrdia de Déu. Cada una de les seves pàgines està impregnada de l’amor del Pare que des de la creació ha volgut imprimir en l’univers els signes del seu amor. L’Esperit Sant, a través de les paraules dels profetes i dels escrits sapiencials, ha modelat la història d’Israel amb el reconeixement de la tendresa i de la proximitat de Déu, malgrat la infidelitat del poble. La vida de Jesús i la seva predicació marquen de manera decisiva la història de la comunitat cristiana, que entén la pròpia missió com a resposta al mandat de Crist de ser instrument permanent de la seva misericòrdia i del seu perdó (cf. Jn 20,23). Per mitjà de la Sagrada Escriptura, que es manté viva gràcies a la fe de l’Església, el Senyor continua parlant a la seva Esposa i li indica els camins a seguir, perquè l’Evangeli de la salvació arribi a tothom... Ho recorda clarament l’Apòstol: “Tota Escriptura és inspirada per Déu i és útil per ensenyar, convèncer, corregir, i educar en el bé” (2Tm 3,16). Seria oportú que cada comunitat, en un diumenge de l’Any litúrgic, renovés el seu compromís a favor de la difusió, coneixement i aprofundiment de la Sagrada Escriptura: un diumenge dedicat enterament a la Paraula de Déu per a comprendre l’inesgotable riquesa que prové d’aquest diàleg constant de Déu amb el seu poble. Caldria enriquir aquest moment amb iniciatives creatives, que animin els creients a ser instruments vius de la transmissió de la Paraula».
Aquestes recents paraules del Papa expliquen molt bé el que els nostres bisbes ens han proposat fer a l’inici d’aquest Advent, i que caldrà continuar al llarg de tot l’any litúrgic que acabem de començar: estudiar, viure, estimar i celebrar la Paraula de Déu.

Centre de Pastoral Liturgica de Barcelona. 

A cal fuster hi ha novetat!

La notícia ens ve del carrer. A més, diu que és profecia i que ho sap tothom. Què més podíem esperar d’unes festes de Nadal que ja són a les portes? Déu ens depassa i, quan parla i l’escoltem, ni la mateixa persona pot digerir tot el que li diu. Per aquest motiu, cal fer molt exercici d’escolta, un gran aprenentatge de diàleg, molta humilitat i deixar-se estimar: això és la pregària.

És clar que hi ha novetat a cal fuster. Tots sabem qui és ell, qui és Maria i quina és la «casa». És més, no n’han tingut de casa, no els han deixat entrar enlloc, perquè la casa que els ha acollit és molt petita i humil: una establia. Sembla quasi impossible que aquest escenari hagi de rebre la notícia més transcendent de la història de la humanitat i que els profetes ja havien predit: Déu demana permís per estar entre nosaltres i cerca acolliment. Déu, que és amor, sols ha trobat una establia.

Quan es complica tant l’arribada de refugiats a les nostres terres —és el mateix Jesús que està demanant ser acollit— i la desconfiança creix per tot arreu, hem d’obrir el cor a la novetat d’una nova forma d’acollir. El «refugi» ha estat una cova convertida en establia, lloc de la presència de Déu, espai confortable perquè els exclosos puguin entendre que recuperaran la dignitat que han perdut o els ha estat negada. Quan a l’Església vivim la senzillesa d’un acolliment fet amb el cor, ens convertim espontàniament en bona notícia, en alegria per a tot el poble.

L’experiència de cada dia ens ho mostra: com Jesús, una Església marginal enmig del poble, una Església petita comunitat vulnerable, una Església que viu sempre en una situació de provisionalitat, també marcada per l’actitud de pobresa i la necessitat del compartir. Com una establia, ja que aquesta no és mai un lloc definitiu. És el que estem reflexionant i pregant en aquest Advent que ens ha d’introduir a celebrar Nadal. Anem-hi sent i fent una Església que ha cregut en la novetat de cal fuster.

Sebastià Taltavull Anglada
Bisbe auxiliar de Barcelona
Administrador apostòlic de Mallorca

EL TRIPLE ADVENIMENT DEL SENYOR

Advent. La fe és una llàntia, que portem al cor i a les mans, per traspassar la nit de la vida i el seu bosc, fins a la claredat del dia de la Resurrecció. I amb aquesta llum reconeixem, no sense estupor, el Crist que ve a nosaltres.

Qui no ho sap que advent, ve de adventus, que vol dir adveniment? Es l’adveniment del Senyor al món i a nosaltres. I Jesús, Senyor nostre, és aquell que, perquè ha vingut, és el que vindrà, i el qui ve constantment, en la gràcia dels seus sagraments i en els germans. Es el seu triple adveniment! I me’n vaig alegrar que el Papa Benet en el seu llibre "Llum del món" recuperés la vella teologia de l’Advent cristià, des de Sant Bernat.

Crist va venir en la claredat tant dolça de la nit de Nadal per la qual varem saber la distinció de les Persones en la Trinitat, (revelant així el seu ser amor) i Déu en ell, en Jesús, va prendre un nom nou, és Emmanuel. Déu amb nosaltres per sempre.

I d’ençà de la nit de Nadal, Déu ja no pot retrobar l’esclat de la seva pròpia glòria sense la humanitat, que Ell ha assumit, salva i redimeix en el seu Fill. I Jesús glorificat és el que vindrà en la glòria del seu Regne, quan posarà en mans del Pare l’obra de la seva salvació; però, en el temps de l’Esperit i de l’Església, és el qui ve secreta i delicadament a nosaltres i surt al nostre encontre en la Presència real de l’Eucaristia, però també en el rostre del malalt, del pobre i de l’estranger, i del vexat per la vida.

 

Cal portar aquesta Llum a les mans i al cor per a reconèixer-lo. I cal ser dels humils i senzills del cor per a descobrir la seva Presència. I cal la pregària com obertura de la llibertat creada al Misteri íntim de Déu, car és propi de Déu voler revelar-se íntimament al cor de l’home. I l’Església en aquest temps d’Advent es fixa en el dit de Sant Joan, que diu: «Aquest és el Messies», i es fixa també en l’actitud, disponibilitat pura, de la Santa Maria, que diu: «Faci’s en mi, la teva voluntat».

I la vida de l’Església se situa en aquest temps d’Advent en el qual creix la pregària, quasi dramàtica, del nostre temps: Veni, Domine! Veniu, Senyor Jesús, tot us espera i d’esperança viu! La humanitat o accepta a Déu o ha de resignar-se a abandonar-se a sí mateixa. I l’Església o acull el Misteri del Verb, i fer-ne vida de la seva vida, o mor amb les seves pròpies paraules, ja sense vida, ni capaç de transmetre res de la Bona Nova. Simplement perquè ja no té la vida del Crist ni la seva gràcia.










 

El Verb de Déu s’ha encarnat, és un fet, (factum est) No és opinió o teoria, és esdeveniment. Un esdeveniment que compromet a Déu des de la seva absoluta llibertat, i que ens compromet també a nosaltres. Aquesta és la única veritat sobre la qual reposen totes les veritats cristianes. I com a Veritat és digne d’adoració i de l’adhesió de la fe, tot lliurant-li la vida en la caritat i en l’esperança. Si hom creu realment que la Paraula de Déu s’ha encarnat, necessariament la seva vida canvia. I, d’ençà de l’encarnació del Verb, la gràcia de Déu en Crist és aquí, oferta, donada, gratuïta, disponible, sense per què, sense fons, només per a ser acollida. Es això el que celebrem per Nadal i nosaltres també, en aquest hivern, de la vida del món i de l’Església, ens preparem per escoltar la més inaudita nova: «La Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres» I en aquest nosaltres hi ha cadascuna de les nostres existències.

Cal portar la llum de la fe, als ulls, al cor. Per traspassar la nit, fins a l’albada. Deixem que aquesta llum, esdevinguda claredat pura en el cor de la nit de Nadal, ens il·lumini.

Rafael Serra. Professor de Dogmàtica.

"Pobresa i misericòrdia: allí hi ha Jesús"

Pobresa i Misericòrdia (cf. Lc 15,11-32)

Estimats germans i germanes, bon dia!
Avui voldria reflexionar amb vosaltres sobre la paràbola de l'home ric i del pobre Llàtzer. La vida d'aquestes dues persones sembla recórrer camins paral·lels: les condicions de vida són oposades i del tot incomunicades. La porta de la casa del ric està sempre tancada al pobre, que jeu allà fora, arreplegant qualsevol sobra de la taula del ric per menjar. Aquest va amb vestits de luxe, mentre que Llàtzer està cobert de nafres; el ric cada dia s'atipa generosament, mentre que Llàtzer mor de fam. Només els gossos en tenen cura, i vénen a llepar-li les nafres. Aquesta escena recorda la dura amonestació del Fill de l'home en el judici final: «Perquè tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure; anava [...] nu, i no em vau vestir».(Mt 25, 42-43). Llàtzer representa bé el crit silenciós dels pobres de tots els temps i la contradicció d'un món en el qual les immenses riqueses i recursos estan a les mans de pocs.

Jesús diu que un dia aquell home ric va morir: els pobres i els rics moren, tenen la mateixa destinació, com tots nosaltres, no hi ha excepcions a això. I llavors aquell home es va dirigir a Abraham suplicant-li amb l'apel·latiu de «pare» (v. 24.27). Reivindica, per tant, ser-ne el fill, pertanyent al poble de Déu. I no obstant això en vida no va mostrar cap consideració cap a Déu, més aviat va fer de si mim el centre de tot, tancat en el seu món de luxe i de malbaratament. Excloent Llàtzer, no va tenir en compte ni el Senyor, ni la seva llei. Ignorar al pobre és menysprear a Déu! Això ho hem de aprendre-bé: ignorar el pobre és menysprear a Déu. Hi ha un particular en la paràbola que cal assenyalar: el ric no té un nom, sinó només l'adjectiu: «el ric», mentre que el del pobre es repeteix cinc vegades, i «Llàtzer» vol dir «Déu ajuda». Llàtzer, que es troba davant la porta, és una crida vivent al ric perquè s'acordi de Déu, però el ric no acull aquesta crida. Serà condemnat per tant no per les seves riqueses, sinó per haver estat incapaç de sentir compassió per Llàtzer i ajudar-lo.
A la segona part de la paràbola, retrobem Llàtzer i el ric després de la seva mort (v. 22-31). En el més enllà la situació s'ha invertit: el pobre Llàtzer és portat pels àngels al cel amb Abraham, el ric en canvi cau entre els turments. Llavors el ric «aixecà els ulls i veié de lluny Abraham, i Llàtzer al seu costat». Sembla que veu Llàtzer per primera vegada, però les paraules el traeixen: «Pare Abraham -diu- tingueu pietat de mi i envia Llàtzer a mullar a l'aigua la punta del dit i a humitejar la llengua, perquè sofreixo terriblement enmig d'aquestes flames». Ara el ric reconeix Llàtzer i li demana ajuda, mentre que en vida fingia que no el veia. -Quantes vegades molta gent fa el mateix de no veure els pobres! Per a ells els pobres no existeixen. Abans li negava fins les sobres de la seva taula, i ara voldria que li portés alguna cosa per beure! Creu encara poder al·legar drets per la seva anterior condició social. Declarant impossible complir la seva petició, Abraham en persona ofereix la clau de tot el relat: ell explica que béns i mals han estat distribuïts en mode de compensar la injustícia terrenal, i la porta que separava en vida al ric del pobre, es va transformar en «un gran abisme». Fins que Llàtzer va estar sota la seva casa, per al ric hi havia possibilitat de salvació, obrir la porta, ajudar Llàtzer, però ara que tots dos estan morts, la situació s'ha tornat irreparable. Déu no és mai cridat directament a causa, però la paràbola adverteix clarament: la misericòrdia de Déu cap a nosaltres està relacionada amb la nostra misericòrdia cap al proïsme; quan aquesta falta, també aquella no troba espai en el nostre cor tancat, no pot entrar. Si jo no obro de bat a bat la porta del meu cor al pobre, aquella porta roman tancada. També per a Déu. I això és terrible.

Arribat aquest punt, el ric pensa en els seus germans, que corren el risc de tenir el mateix final, i demana que Llàtzer pugui tornar al món a advertir-los. Però Abraham respon: «Ja tenen Moisès i els profetes, que els escoltin». Per convertir-nos, no hem d'esperar esdeveniments prodigiosos, sinó obrir el cor a la Paraula de Déu, que ens crida a estimar Déu i el proïsme. La Paraula de Déu pot fer reviure un cor marcit i curar-lo de la seva ceguesa. El ric coneixia la Paraula de Déu, però no la va deixar entrar al cor, no la va escoltar, per això va ser incapaç d'obrir els ulls i de tenir compassió del pobre. Cap missatger i cap missatge podran substituir els pobres que trobem en el camí, perquè en ells ens ve a l'encontre el mateix Jesús: «Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu» (Mt 25, 40 ), diu Jesús. Així en el canvi de les sorts que la paràbola descriu s'amaga el misteri de la nostra salvació, en què Crist uneix la pobresa i la misericòrdia. Estimats germans i germanes, escoltant aquest Evangeli, tots nosaltres, al costat dels pobres de la terra, podem cantar amb Maria: «derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobre i els rics se'n tornen sense res» (Lc 1, 52-53). 

Papa Francesc

 

 

 

Què t'ha passat Europa?

En el discurs d'agraïment del Premi Carlemany a la integració europea el Papa Francesc va explicar els seus somnis i esperances per una Europa que segons el pontífex no ha de deixar d'integrar, comunicar i generar.

Els 9 somnis:

1. "Somnio una Europa jove, capaç de ser encara mare: una mare que tingui vida, perquè respecta la vida i ofereix esperança de vida.
2. Somnio una Europa que es fa càrrec del nen, que com germà ajuda al pobre i als que venen buscant acollida, perquè ja no tenen res i demanen refugi.
3. Somnio una Europa que escolta i valora els malalts i els ancians, perquè no siguin reduïts a objectes improductius descartables.
4. Somnio una Europa on ser emigrant no sigui un delicte, sinó una invitació a un major compromís amb la dignitat de tot ésser humà.
5. Somnio una Europa on els joves respirin l'aire net de la honestedat, estimin la bellesa de la cultura i d'una vida senzilla, no contaminada per les infinites necessitats del consumisme:
6. on casar-se i tenir fills sigui una responsabilitat i una gran alegria, i no un problema per la manca d'una feina suficientment estable.
7. Somnio una Europa de les famílies, amb polítiques realment eficaces, centrades en els rostres més que en els números, en el naixement de fills més que en l'augment dels béns.
8. Somnio una Europa que promogui i protegeixi els drets de cadascú, sense oblidar els deures amb tots.
9. Somnio una Europa on no es pugui dir que el compromís pels drets 
   

Què se celebra per la Pentecosta?

Què és la Pentecosta?
 
A la festa de la Pentecosta es commemora la Vinguda de l’Esperit Sant sobre els Apòstols i la Mare de Déu, cinquanta dies després de la Resurrecció de Jesucrist. Aquesta festa tanca el temps pasqual.

Qui és l’Esperit Sant?
L'Esperit Sant és la "Tercera Persona de la Santíssima Trinitat". Tal i com explica el catecisme, havent-hi només un Déu, hi ha en Ell tres persones distintes: Pare, Fill i Esperit Sant. Hi ha dons que són regals de Déu que només es poden rebre per l'Esperit Sant.

Quins són els dons?

• Saviesa: Per entendre, experimentar i assaborir les coses divines i jutjar rectament.
• Enteniment: Per comprendre la voluntat de Déu.
• Ciència: Per jutjar rectament les coses creades d'acord amb el seu fi sobrenatural.
• Consell: Perquè l'ànima intueixi rectament com actuar i ser guia d'altres.
• Fortalesa: Per practicar les virtuts heroiques amb confiança.
• Pietat: Per ajudar l'ànima a estimar Déu com a Pare i als homes com a germans.
• Temor de Déu: Per respectar a Déu i donar-li la importància que té.

Quin és el color litúrgic?
El color de les vestimentes és el vermell, que simbolitza l'amor de l'Esperit o de les llengües de foc.

"Amoris Laetitia promou un nou dinamisme en la pastoral familiar"

"L'exhortació Amoris Laetitia promou un nou dinamisme en la pastoral familiar, i recorda la centralitat de les famílies en la nova evangelització i en la construcció de la societat.
El Papa Francesc mostra que la pastoral familiar implica molts aspectes i reptes, com posa de manifest la mateixa extensió del text. Entre aquests, després d'una primera i ràpida lectura, em sembla central el de la formació entesa no només com la transmissió de coneixement sinó d'acompanyament a les persones, per ajudar-les a encarnar l'Evangeli, i no simplement a conèixer-lo.
L'Amoris Laetitia recull les animants catequesis del Papa sobre les virtuts quotidianes de la vida familiar, la caritat conjugal, les relacions intrafamiliars, l'educació dels fills, les dificultats inherents a una família del segle XXI, l'alegria de la convivència i tants altres aspectes del dia a dia d'una família que vol reflexar els ensenyaments i valors de l'Evangeli.
La crida de Déu a la santedat és universal i actual: cadascú de nosaltres, cada família, amb les seves fragilitats i amb l'ajuda de la gràcia, està cridat a una meta alta, i està convocat a acompanyar als altres en aquest camí. El Papa ens convida a seguir meditant i reflexionant sobre algunes conseqüències pràctiques en conformitat amb l'Evangeli, especialment les relatives a les situacions anomenades irregulars, que són molt delicades i requereixen un seriós discerniment".

 Mons. Fernando Ocáriz

CAMINAR

D’entrada semblaria que aquest escrit pertocaria signar-lo el grup de caminades, però avui no és així.

El que vull compartir amb vosaltres, és l’experiència viscuda amb els companys amb els quals anem a caminar amb regularitat pel nostre país. I així, tot caminant, va augmentant la nostra amistat i el nostre agraïment a Déu per aquest món tant meravellós que ens ha regalat.

De vegades, i llàstima que no ho fem sempre, un dels companys i amics porta connectat el mòbil a fi que a les 12 en punt del migdia soni el cant de l’Àngelus, que ens aporta uns minuts de descans, pregària, reflexió i agraïment a Déu.

Tanmateix, no fa massa que vam pensar posar una frase que unida a un dibuix que havíem personalitzat definís el pensament del nostre grup. Després de posar en comú cada una de les frases que entre  tots havíem aportat, ho vam posar a votació i va guanyar aquesta:

“ CAMINAR ÉS CONTEMPLAR LA CREACIÓ ”

I això és tot, dono gràcies a Déu per haver pogut arribar fins aquí i també li demano, si és possible, continuar podent gaudir d’aquesta meravellosa Creació.

                                                               Ferran

SANTA MARIA FAUSTINA KOWALSKA

DIARIO:

La Divina Misericòrdia en mi alma.

186 + Hoy Jesús me dijo:Deseo que conozcas más pro-

           fundamente el Amor que arde en Mi Corazón por

            las almas, y tú comprenderás ésto cuando medi-

            tes Mi Pasión. Apela a mi Misericordia para los

            pecadores, deseo su salvación. Cuando reces esta

            oración con corazón contrito y con fe por algún

            pecador, le concederé la gracia de la conversión.

            Esta oración es la siguiente:

187     Oh Sangre i agua que brotaste del Corazón de

             Jesús como una Fuente de Misericordia para

             nosotros. En Ti confio.

Novena al Señor de la Misericordia !

33 actos, es decir, repetir este mismo número de veces la oración de la Misericordia que te he enseñado.

             

                Oh Sangre i agua . . .        

         

Fent Camí

 La pregunta que ressonarà aviat en els nostres cors serà: “¿Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?” (Lc 24,5)

L’experiència pasqual es la base de tot el fet cristià. El Crist mort i ressuscitat es qui pot canviar veritablement els nostres cors i omplir-los d’aquesta misericòrdia que salva tota la humanitat. Es per això que en aquest Any de la Misericòrdia nosaltres em de tenir aquesta trobada personal amb el Crist Ressuscitat.

Avui a nosaltres, ens toca afirmar amb totes les forces dels nostres cors: “JESÚS ES VIU”.

Ell ha conegut la injustícia humana, ha estat comptat entre els malfactors, i ha davallat als inferns... Però a aquest Jesús, Déu l’ha tornat a la vida i nosaltres en som de testimonis.

Jesús és viu al Sagrari!!!

Jesús es viu ens els nostres germans que s’hi juguen la vida per la fe; és viu en els qui entreguen la seva vida al servei dels altres; és viu en tot i cadascú de nosaltres quan som capaços d’estimar, perquè “Ell no és Déu de morts, sinó de vius, perquè gràcies a ells tots viuen” (Lc 20,38).

BONA I SANTA PASQUA.

JESÚS ES VIU. AMÉN. AL.LELUIA!

Els Frares del Remei

PREGÀRIA PER DESPRÉS DE LA COMUNIÓ

Quant suau és la dolçor del vostre pa celestial. Quant admirable és la tranquil·litat i complerta Pau del qui us rep una vegada detectades les culpes i sincerament confessades. Sigueu mil vegades beneït Jesús meu! Quan estava sumit en el pecat, era infeliç.

Ara, no sols sento tranquil·litat a la meva ànima, sinó em sembla agradar-me anticipadament la Pau del Paradís. Oh! Quant cert és que el nostre cor fou creat per Vos estimat Senyor meu i que només lloat quan en Vos descansa. Per això us dono gràcies, i proposo fermament fugir sempre del pecat i les temptacions, i posar els meus sentiments en el Vostre Diví Cor, del qual espero l’auxili per estimar-vos fins a la mort. Amén.

Horaris de Setmana Santa 2016

 20 de Març - Diumenge de Rams

12:00  Benedicció de Rams i Missa – Remei

24 de març – Dijous Sant

2/4 de 9 : Missa de la Cena del Cena del Senyor, Adoració i Pregària - Remei

25 de Març -  Divendres Sant

12 del Migdia- Celebració Litúrgica de la Passió del Senyor – Remei

7 de la Tarda – Via-Crucis – Remei

26 de Març – Dissabte Sant

9 del Vespre. Solemne Vetlla Pasqual – Remei

27 de Març – Diumenge de Pasqua

12:00 Solemne Missa de Pasqua – Remei

21:00 Missa de Pasqua – Remei.